Alícia sabia molt sobre plorar mars. N’havia vessat de totes les tonalitats: blau cel, blau marí, turquesa, verd, verd ampolla, gris, plata, morat, malva, blanc, groc, daurat, vermell, carmí, escarlata… perquè cada color del seu plany expressava un matís diferent del seu estat.
Havia pintat mars barrejats, d’un color únicament, o mescles de qualsevol gamma i intensitat. Alícia havia plorat alternativament moviments que s’elevaven i davallaven al seu voltant, onades que acaronaven al seu pas, o provocaven catàstrofes gegants.
Alícia tenia la capacitat de crear gota a gota tot un món al seu entorn. Els seus ulls veien nàixer peixos, dofins i balenes que es precipitaven cascada avall per a unir-se a algues i estrelles de mar. I Alícia havia aprés a nedar entre aquell lament tant seu d’aigües particulars. I quan la sucumbia la fatiga i perdia la força per a sostenir-se i avançar, cavalcava sobre les ones al llom d’algun plor fet animal.
Però del que Alícia no sabia res era sobre plorar mars i que se’t queden endins, fins que un dia Alícia va tenir un d’aquests vessaments. Alícia volia treure oceans sencers de tots els colors, però els seus ulls ploraven llàgrimes cap a l’interior.
I Alícia notava com l’aigua salada davallava riu avall solcant nusos i laberints, i la seua respiració s’alentia a mesura que el nivell del seu mar pujava i les cascades de nous rius afluents s’unien per ésser oceà.
I Alícia intentava nedar entre aquelles dues aigües, i just quan eren a tocar, una balena en forma de llàgrima es va despendre del seu ull. Però abans que Alícia la poguera agafar, va venir una altra onada i se la va empassar del tot.
Il·lustració de Paula Bonet (www.paulabonet.com)